Deu consells per un jove graduat (UAB)
La setmana passada vaig fer de padrí als graduats d’Estudis de l’Àsia Oriental i els de Traducció i Interpretació de la UAB.
Vaig voler fer un discurs pràctic, amb els consells personals i de carrera que crec que m’haurien servit quan jo em vaig graduar. Tots els consells han estat testats amb el “prova i error” de la meva experiència directa. Crec que poden servir a un graduat de qualsevol carrera:
Bona tarda. En primer lloc, m’agradaria donar les gràcies a la Facultat de Traducció i d’Interpretació per pensar en mi com a padrí. Podrien haver escollit un acadèmic, un periodista, un escriptor o un empresari consolidat, però m’han convidat a mi, un jove de 28 anys, que fa set anys acabava d’estudiar el grau i fa set anys estava, com vosaltres, celebrant la meva graduació. Espero estar a l’altura de les expectatives.
En segon lloc, us vull donar les gràcies a vosaltres, pares, familiars i sobretot alumnes que m’esteu escoltant. Com ja he dit, no fa tant jo també estava celebrant la meva cerimònia de graduació, i sé que ara mateix teniu molts pensaments al cap. No és el moment de fer un discurs dens, ni una classe magistral. El que us vull donar són consells pràctics de cara al vostre futur, un futur que per molts de vosaltres estic segur que és un interrogant molt gran. Us vull explicar què he après durant aquests set anys des que vaig acabar el grau. I donar-vos alguns consells que estic segur que us serviran.
Consell número 1: viatgeu. Viatjar, a mi, m’ha canviat la vida personalment i professionalment. No estaria aquí fent-vos aquest discurs si, en acabar el grau, no hagués marxat de manera una mica esbojarrada a viure a la Xina. Al contrari que molts de vosaltres, jo no tenia gaire idea ni del país ni de l’idioma. El que sí que tenia era molta curiositat. Quan vaig arribar a la Xina se’m va obrir un món increïble. Mai havia viatjat a Àsia Oriental i recordo que cada cop que passejava pel carrer tot em sorprenia. A la Xina he viscut aventures que recordaré tota la vida. Sense haver-ho planejat, la Xina es va tornar un camí professional i una passió intel·lectual que em durarà tota la vida.
Durant aquests anys, m’he adonat que viatjar és un mètode importantíssim d’aprenentatge. Llegir sobre un país també és importantíssim. No recomanaria a ningú viatjar a un país sense haver-se documentat una mica abans, perquè es perdrà moltíssimes coses. Però crec fortament que la lectura s’ha de combinar amb l’experiència directa. Viatjant, t’adones que la realitat és molt més complexa, caòtica i interessant del que t’expliquen els llibres o articles. Alhora, sense els llibres, és probable que només et quedis amb la superfície de les coses. Lectura i viatge s’han de combinar. Això és el que he intentat fer quan he viscut a Londres, a Bulgària, a Xile o a Bèlgica, o quan he viatjat a Índia, a Rússia, a Ucraïna, a Vietnam o a Israel.
Consell número 2: no tinguis por de parlar amb la gent. Si estàs molt interessat en un tema, escriu al professor universitari que ha dedicat tota la seva vida a estudiar-lo. Si has llegit un llibre o un reportatge que t’ha fascinat, envia un missatge al periodista o escriptor que l’ha escrit. Si has vist un vídeo o escoltat un pòdcast que trobes boníssim, escriu al seu creador. Si t’has topat amb la persona que té la feina ideal, escriu-li per demanar-li consells. No tinguis por a escriure a aquesta persona. No estàs molestant: treu-te aquesta idea del cap. T’asseguro que la majoria d’aquestes persones estaran encuriosides i contentes que una persona jove s’interessi per la seva feina i experiència. Si pots, ves a fer un cafè amb aquesta persona. En conversació directa, et pot donar consells que et serviran tota la vida, mostrar-te camins professionals inesperats o, si hi ha sort, obrir-te alguna porta professional.
Gràcies a una d’aquestes trobades inesperades, jo vaig acabar publicant el meu primer llibre. Us explico com va començar: quan estava a la carrera, vaig llegir un llibre sobre política exterior americana que em va interessar molt, però del qual tenia algunes crítiques. Vaig escriure a l’autor per fer-li algunes preguntes i em va proposar que en parléssim fent una cervesa. A partir d’aquell moment, ens vam continuar escrivint i ens vàrem fer amics. Uns anys després, quan vaig tornar de la Xina, vam quedar per dinar. De manera molt seriosa, em va dir que jo havia d’escriure un llibre sobre la Xina i em va donar el contacte de diferents editorials. És veritat que jo havia pensat algun cop en escriure un llibre, però sempre pensava: i qui soc jo per escriure un llibre? Què puc aportar que no hagin dit altres? Qui em farà cas? Potser el que em faltava era que una persona de confiança amb més experiència que jo, el que molta gent anomena un “mentor”, em donés aquest petit impuls extra de confiança que em faltava. I la resta, realment, no va ser complicat: vaig escriure a una de les editorials i els hi va agradar la idea. Al cap de dos anys, el llibre estava publicat. Però tot això no hauria estat possible si una persona amb autoritat no m’hagués dit que jo podia fer més del que em pensava, i em mostrés com a possibles opcions que ni em plantejava.
Tercer consell: aprèn a llegir i a escriure bé. Us ho diu una persona que ha fet moltes voltes professionals. Llegir bé i escriure bé són dues habilitats que serveixen a qualsevol feina. Amb llegir bé em refereixo a ser capaç de llegir en profunditat un text llarg, complex i desconegut en plena concentració, situant-lo en un context i extraient les seves idees fonamentals. Llegir en profunditat un text és cansadíssim. Però és molt important. Us poso un exemple: recentment vaig fer pràctiques a l’àrea digital d’una organització de la Unió Europea, i també a un think tank on s’investiga la influència econòmica russa. Era jo un expert en aquests temes? En absolut. Però, en començar a treballar-hi, em vaig posar a llegir de manera molt seriosa tots els documents bàsics per entendre la meva feina. En fer-ho, vaig poder, ràpidament, seguir les conversacions, entendre els documents i aportar el meu gra de sorra en les conversacions que els meus companys de feina tenien. Malgrat no tenir formació en aquests àmbits, em vaig poder adaptar ràpidament a l’ambient i començar a aportar. En acabar les pràctiques, les dues organitzacions em van oferir continuar treballant per elles.
Saber escriure bé també és una habilitat imprescindible. Tothom la dona per feta, però no és tan habitual. Ja us trobareu -o potser ja us heu trobat- companys o superiors que no saben expressar bé les seves idees o instruccions quan envien un correu. O potser vosaltres mateixos us heu adonat que una idea que teníeu claríssima al cap, ha quedat molt més complicada o degradada quan l’heu passat al paper. Escriure bé és una habilitat que no ve sola. S’ha de treballar. I amb escriure bé no em refereixo a escriure de manera espectacular. Em refereixo a escriure de manera clara i expressant el missatge que un vol transmetre. Només aconseguir això ja és difícil. Però és molt important. No cal que sigueu periodistes o escriptors: escriure bé us ajudarà moltíssim quan redacteu una carta de presentació per una feina o unes pràctiques, o quan hàgiu d’escriure un resum a un superior, o quan hàgiu d’explicar a un company un problema amb el qual us heu trobat. Escriure bé us servirà tant per aconseguir una feina, com per evitar un malentès pel qual us podrien acomiadar.
Quart consell: utilitzeu bé les xarxes socials. Es parla molt que la gent llegeix menys per culpa de les xarxes socials, que la gent té menys vida social, que la gent explora menys el món. Però, per mi, les xarxes socials són una eina meravellosa. En primer lloc, t’obren un món sencer de noves amistats i relacions socials. Jo, per exemple, no tenia quasi cap amic de l’escola o de la carrera que estigués interessat en la Xina. Però, gràcies a escriure sobre el tema a Twitter, vaig començar a conèixer, a quedar, a debatre... amb altra gent obsessionada amb la Xina que vivia a Barcelona. No crec que els hagués conegut si no hagués tingut les xarxes socials. En segon lloc, les xarxes socials m’han aconseguit feines, cartes de recomanació i ofertes de publicació a diaris i revistes. Si ara, per exemple, soc columnista al Diari ARA, és perquè el seu cap d’internacional fa temps que portava llegint els meus articles a través de Twitter. Les xarxes socials multipliquen les probabilitats que el que publiques o el que penses arribi a persones importants i inesperades. Això és una oportunitat molt gran, però, diguem-ho tot, també un perill. Les xarxes socials són com un ganivet de cuina: el ganivet et pot servir per cuinar un plat exquisit, però també per tallar-te un dit. Aquesta és una de les gràcies de la vida adulta: tota oportunitat de créixer, de ser millors, de ser el que volem, ve associada amb unes responsabilitats.
Cinquè consell: llegiu sense parar, especialment llibres. Siguem honestos: no esteu llegint prou. Jo tampoc ho estic fent. Potser estem llegint molts missatges de Whatsapp, o moltes notícies, o molts posts d'Instagram. Però estem llegint pocs llibres. I això és un problema, perquè, ara per ara, no hem descobert una millor font de coneixement que un bon llibre. Us ho dic per experiència: puc haver llegit centenars d’articles sobre un tema, però, quan llegeixo un bon llibre sobre aquest mateix tema, sempre tinc la sensació d’haver après més. En total, segurament he dedicat menys hores a llegir aquest llibre, comparat amb les desenes d’hores que he dedicat a llegir aquests 100 articles! Com pot que dedicant menys hores aconsegueixi més? Jo, com a periodista, us ho puc explicar de manera fàcil: quan escrius un article, un post per xarxes socials, un vídeo curt... tens un espai molt limitat i no pots quasi aprofundir. En canvi, la llargària, l’expertesa, el temps dedicat a escriure un llibre... normalment garanteix que la profunditat del coneixement que ofereix sigui molt més gran.
Fixeu-vos que tot això no ho estic presentant des d’un punt de vista romàntic. Ho estic presentant des d’un punt de vista econòmic. Un llibre t’ofereix molta més informació i profunditat que 100 articles, i alhora hi has de dedicar menys temps. Per què, llavors, caiem una vegada rere l’altre en la trampa de no prioritzar els llibres? Perquè el nostre cervell més primitiu prioritza el curt termini sobre el llarg termini, encara que la decisió que prenem no sigui la millor. Però intentar superar aquest instint és la clau per madurar i fer alguna cosa amb la nostra vida. Resistir el que volem fer en el moment, en el curt termini, pot semblar antinatural. Però ser capaços de posar-nos els nostres propis límits és l’autèntica llibertat.
Sisè consell: fes nous amics. La majoria de nosaltres tenim amics de la nostra edat, del nostre cercle social, que parlen el nostre idioma, de la nostra mateixa cultura i nacionalitat. És normal: com a éssers socials, ens atrau el que ens és més proper. Però és important anar més enllà. Hi ha coneixements, hi ha experiències, hi ha consells, hi ha perspectives... que mai aconseguirem dintre del nostre cercle social. El primer pas és fer amics d’altres cultures, religions, classes socials, nacionalitats, idiomes... Els podeu conèixer a la universitat, a una discoteca, a un intercanvi d’idiomes, al bar... Parlar amb una persona de la vostra edat de, per exemple, la Xina o l'Índia, us pot ajudar a relativitzar algunes coses a les quals doneu massa importància, o a apreciar una mica més algunes que doneu per suposades, o a mesurar la vostra vida amb nous paràmetres... Aquestes noves amistats, aquestes perspectives realment externes, ajuden tant a valorar el que tens com a mirar-ho de manera crítica. Ajuden a explorar-te a tu mateix des d’angles que no sabies ni que existien.
Hi ha, però, una altra barrera que hem de superar en els nostres cercles d’amistats: és la barrera de l’edat. Us ho recomano per experiència: tingueu amics més grans i més joves que vosaltres. No uns anys més grans, sinó dècades més grans. Tenir amics d’altres països farà el vostre món més gran geogràficament; tenir amics de diferents edats farà el vostre món més gran temporalment. Quan som més joves, pensem que sabem molt més que els grans, perquè creiem que estan antiquats, que viuen encallats en una altra època, que no han passat pàgina. Quan ens fem més grans, en canvi, creiem que els joves no entenen res, que no tenen experiència, que no tenen dret a dir res perquè no han fet ni la meitat d’esforços que nosaltres. Crec que aquesta perspectiva de conflicte entre joves i grans està més basada en el desconeixement que en la realitat. Quan tens amics més grans i joves te n’adones: compartim molts més interessos, pors, emocions, anhels, valors... dels que pensem. Tenim edats diferents, però, en el fons, no som tan diferents. I tenim molt a aprendre entre nosaltres. Els nostres amics més grans i més joves ens posen en perspectiva, ens mostren què canvia i què no. Tenir un amic d’una altra generació és una mica com llegir un clàssic: hi aprens molt sobre el context històric, la societat, la realitat de la qual ve... però aprens encara més sobre la psicologia i la natura humana, que es manté igual d’intensa generació rere generació. Ens enamorem igual, ens apassionem igual, ens ferim igual. El món canvia, però a través dels que han vingut abans o després de nosaltres podem entendre la continuïtat de la història humana.
Setè consell: comença projectes amb altres friquis com tu. Aquest consell està connectat amb anteriors que ja he donat, sobre fer noves amistats, conèixer gent amb interessos comuns... Per què no comenceu un projecte junts? Per exemple, si sou uns apassionats del cinema clàssic japonès, per què no comenceu un pòdcast, un canal de Youtube, un grup de debat o una revista sobre el tema? Què us ho impedeix? El pitjor que pot passar és que en uns mesos ho deixeu, però que ara sapigueu muntar un vídeo de Youtube o un pòdcast, fer promoció a xarxes socials, coordinar un equip, ser més eficients amb el vostre temps... i tingueu un projecte per afegir al currículum. Ara tots els currículums s’assemblen molt. Tenir un projecte extra i diferent que ressalti et pot diferenciar molt quan ets jove. I un consell extra: quan us vingui un projecte emocionant al cap, no li doneu gaires voltes. Llanceu-vos. Truqueu ràpidament als vostres amics i feu-lo plegats. Quan tens un projecte en ment que t’emociona has d’actuar ràpidament, perquè, tal com han vingut l’energia i les ganes, aquestes poden marxar, substituïdes pels dubtes, la mandra o les inseguretats. En canvi, si ja has sumat més gent al vaixell, si ja t’has compromès, ja és més difícil deixar-ho, ja que tens un compromís amb altres. Hi ha un pacte social. Muntant aquest tipus de projecte descobriràs quina és la gent en qui pots confiar per tirar un projecte endavant, però també en quina no pots confiar per fer-ho.
Vuitè consell: no hi ha un únic camí laboral. En el cas dels vostres graus està molt clar. No sou un estudiant de veterinària o d’educació infantil, que poden optar per camins molt marcats. En el vostre cas (i també en el meu cas) el més complicat segurament és descobrir quines opcions existeixen. Tenim més llibertat perquè podem escollir més camins laborals, però alhora més inseguretat perquè no tenim un únic camí marcat. Com podem descobrir els possibles camins laborals a seguir? A través de tots els consells que us he donat anteriorment. No hi ha una llista a Internet de totes les feines que pots fer. Això ho descobriràs a través de parlar amb mentors, professors i experts, a través d’amics amb diferents experiències, a través d’oportunitats que t’arribaran per xarxes socials o a través dels projectes que comencis. Tota aquesta teranyina de relacions humanes, professionals i virtuals que has anat treballant, t’anirà donant informació constant sobre què pots fer amb el teu futur, i et descobrirà oportunitats que no sabies ni que existien, ni que creies que podies fer. Jo mai m’havia esperat ser corresponsal a la Xina. Jo mai m’havia esperat acabar a Bulgària investigant als russos. Jo mai m’havia esperat treballar en temes digitals per la Unió Europea. Tot va arribar una mica de casualitat. Però era una casualitat que jo havia treballat a fons.
Novè consell: compara’t sempre amb els millors. Amb això vull dir que intentis fixar-te en els millors exemples possibles. No rebaixis el teu nivell d’exigència. Alhora, no creguis que la distància que et separa dels millors és tan gran. Us dono dos exemples. Quan vaig arribar com a corresponsal a la Xina, m’havia d’asseure a rodes de premsa al costat de periodistes del New York Times, de la BBC o del Wall Street Journal, els millors mitjans de comunicació del món. Veient la seva feina en directe, em vaig adonar que havia de dedicar més esforç i fer un salt de qualitat si volia estar al seu nivell. Alhora, tenir-los al costat em va fer veure que la distància que ens separava no era inabordable. Els periodistes de la BBC o del New York Times també eren humans i cometien errors. A vegades, fins i tot, no es fixaven en detalls o en angles importants en els quals jo sí que m’havia fixat. Tenir-los com a comparació m’ajudava a apujar el meu propi nivell i m’ajudava a veure on podia millorar.
Ens hem de comparar amb els millors. Però ho hem de fer des de l’admiració, no des de la competició, en la que si un guanya l’altre perd automàticament. La competició té dues cares, que molts haureu vist. Per una banda, hi ha la cara més òbvia: la típica persona que té un objectiu i no dubta a aixafar els altres per aconseguir-ho. Però hi ha una altra cara menys òbvia de la competició: la inseguretat i el martiri, pensar que mai seràs res, que mai estaràs a l’altura. Això també deriva de la mentalitat de competició, que ens diu que només valem quan aconseguim un objectiu arbitrari que ens hem autoimposat. L’admiració representa el contrari. Volem ser com els millors, però no per substituir-los, sinó per estar a la seva altura i poder-hi establir un diàleg de tu a tu. De l’admiració neix la generositat, l’esforç gratificant i una certa felicitat.
A banda de la competició i l’admiració, també hi ha una tercera opció: en comptes de mirar cap a dalt, cap als millors, prendre la decisió de no mirar enlloc o mirar cap a baix. Davant de l’esforç, rebaixar el nivell; davant de les dificultats, apostar per la mediocritat. Ja no aprendre, ja no aspirar a res, ja no sentir curiositat. No us recomano aquest camí: us tornareu éssers nostàlgics que només seran feliços recordant les energies i aspiracions que tenien quan eren joves. Conec a gent de la meva edat, gent que no ha arribat als 30 anys, que ja és així. Protegiu-vos de la gent i dels ambients que us porten en aquesta direcció.
Desè i últim consell: l’energia és com una bola de neu. Quan parlo d’energia també parlo d’entusiasme i de capacitat de treball. L’energia pot venir d’una espurna d’emoció inicial, però l’has d’entrenar, l’has de mantenir, has d’anar empenyent la bola de neu perquè es vagi fent cada cop més gran. No podeu esperar que l’energia o l’entusiasme sempre apareguin per si sols. L’energia és com una bola de neu perquè, quan estàs fent amb energia una cosa, t'adones que l’endemà tens encara més energia per fer la següent. És molt similar a fer esport. Quan fa temps que no vas a córrer, fer-ho 20 minuts et costa moltíssim. L'endemà és menys difícil. La setmana següent ja pots córrer una hora sense problemes. Però, un cop deixes de córrer uns dies, has de tornar a començar el procés de nou. Sembla que això sigui només cosa de l’esport: però us asseguro, i molts dels vostres professors ho hauran experimentat, que passa exactament el mateix amb l’escriptura o la lectura. Quan fa mesos que no escrius un article, començar-ne un de nou és farragós, lent i caòtic. Però un cop portes uns dies escrivint, les paraules comencen a fluir i fins i tot gaudeixes del procés. Quan fa un mes que no llegeixes un llibre, llegir 30 pàgines costa bastant. Però l'endemà pots llegir 40, i l'endemà 50, i la setmana següent 100. Penseu en la vostra vida amb mentalitat d’esportista. Entreneu-vos per ser allò que voleu ser. Establiu una rutina que us faci ser millors. Cada dia feu la bola de neu més gran. Estic segur que la immensa majoria de persones a qui admireu apliquen aquesta mentalitat a la seva vida.
Aquests eren els 10 consells que us volia donar. Si us han fet pensar, si els voleu debatre o si penseu que són una bajanada, seguiu el consell número 2 i veniu a discutir-los amb mi en acabar l’acte. Moltes gràcies.